CRÒNICA: Vic en primera persona (plural)

Deixa un comentari

5 Novembre 2003 per acanimat

Mercat de Música Viva de Vic 2003

Ens ho vam prendre amb calma: aquest any no vam aclaparar entrades per a concerts que se solapen i que ens obliguen a aixecar el cul de la cadira cada pocs minuts, i a deixar actuacions a mitges, per arribar corrents a altres actuacions que ja estan a mitges. Tampoc no ens vam proposar quedar-nos clavats per no perdre’ns ni un minut dels concerts multitudinaris de la Plaça Major, amb segell de TV3 (No n’hi ha prou, divendres 26 de setembre) i Enderrock (dissabte 27 de setembre). No. Anàvem tombant i descobrint. Afegint-nos a les riuades de gent que col·lapsaven els carrers (i els establiments) del centre. També és divertit fer de voyeur…

En Jordi Turtós està satisfet. L’actual director artístic del Mercat ha viscut una memorable quinzena edició. Més de 600 professionals acreditats –observació: molta presència institucional, mentre que es trobava a faltar més indústria pròpiament dita, més discogràfiques, més gent “del carrer. Tothom, això sí, va quedar impactat per la tradicional recepció-vermut que va oferir el govern basc al pavelló de la fira, on ens van demostrar un cop més que en alguns sentits (per exemple l’exportació d’artistes), ho tenen claríssim i ens porten un avantatge flagrant.

Des del punt de vista purament artístic, el llistó està força amunt, més que res per la gran varietat d’estils i la intel·ligent combinació de noms amb renom i de perfectes desconeguts. És el cas de Sésam-o, una interessantíssima formació de Sitges que va realitzar el seu primer concert en directe (amb destacat component visual) a l’Orfeó Vigatà. Aquest espai va acollir les bandes de pop més selectes, com els mallorquins El Diablo en el Ojo o els Mishima (que ens visiten a Tarragona, al Zero, aquest mes de novembre), amb el luxe que significa poder-les gaudir de prop, asseguts, i sense l’habitual soroll de copes dringant i remor de converses inoportunes.

Destaca també la programació del Casino, on es van poder veure i sentir algunes de les propostes més originals, al nostre parer: d’una banda, les Estranyes Sensacions del saxofonista Dani Nel·lo, explicant de viva veu un munt d’històries sobre el seu saxo, i fent badar el públic amb la col·laboració d’un percussionista, una contorsionista i una ballarina de dansa del ventre; i amb una perspectiva molt diferent, però igualment atractiva, Pole Pole, ara en format de trio, amb clarinet, acordió, violí i electrònica, més artilugis diversos, aprofitant des del xiulet d’una tetera fins al soroll del corcó que s’ha instal·lat a viure dins una estàtua africana que els van regalar… en definitiva, tot un exercici de creativitat en un muntatge quasi tan teatral com musical. Veurem si aquesta temporada podem recuperar aquest grup, que havia de passar pel Groove al mes de maig, i que ara mateix es troba de gira per Itàlia.


“Pole Pole “
Com a anècdota curiosa, comentarem que la franco-barcelonina Cathy Claret havia generat molta expectativa: hi havia cua per entrar, el públic va aplaudir entusiasmat tot just veure-la sortir a l’escenari, i ella ho va agrair emocionada… però va buidar la sala a una velocitat vertiginosa!!! a cada cançó s’aixecaven deu o dotze persones dirigint-se cap a la porta i mirant a terra per evitar els ulls de la cantant. Va ser una situació certament incòmoda. La seva actuació de veu fluixeta i melosa recolzada sobre instrumentacions flamenques va durar poc més de mitja hora, i van ser pocs els qui es van quedar fins al final. Això ens fa reflexionar sobre la capacitat d’inventar fenòmens mediàtics, fer córrer la veu sobre certes propostes, que poden estar més o menys bé (en aquest cas s’havia fet molta i molta publicitat de l’artista, arran de la seva participació al BAM, a l’escenari gran i en horari de públic massiu), i la bola es va fent grossa, i al cap d’un temps es descobreix (o no) que no n’hi havia per tant.

La resta ja la vau poder seguir puntualment a la tele o a través dels mitjans convencionals, eternes joves promeses com Roger Mas, grups del «bon rotllo», com Che Sudaka i Burman Flash, delicatessen per a esperits sensibles com L’Ham de Foc… i la festa contínua a la Plaça Major, amb el bon gust de Miquel Gil, la xerinola de Pomada, la ballaruga de Cheb Balowski (que també repeteixen a Tarragona, aquesta vegada al Golfus), la sang jove de Dept. o la inevitable dosi de vaques sagrades (Gerard Quintana i Lax’n’busto). El recinte del Sucre era el que oferia música fins més tard, i cal dir que es va quedar gran a estones, potser per la fresca que feia o per la saturació del públic, ja cansat de voltar entre el Cinema Vigatà, el Centre Cultural la Caixa, l’Institut del Teatre, el Casino, l’Orfeó, les places (Major i dels Màrtirs), la Jazz Cava -quin mal de peus! Ja se sap.

Resumint, el Mercat de Música Viva de Vic pot presumir d’una quantitat i qualitat d’infrastructures envejables per part de qualsevol ciutat mitjana i d’un criteri de programació bastant coherent, sempre millorable, és clar. Esperarem a veure què ens ofereixen l’any 2004…

Text i fotos: Núria Calvó
Novembre 2003 Tarragona

Comenta-ho

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Calendari

 

El nostre web

%d bloggers like this: