CRÒNICA: Marsella versus Tarragona

Deixa un comentari

5 Desembre 2003 per acanimat

Malgrat la fatiga que ja ens comença a envair, els dolors que ja ens han envaït des de fa temps, la lluna que ha decidit estar absent, els conflictes idiotes, les lluites absurdes, el pessimisme i el mal caràcter… Resumint, malgrat tot, hi ha moments i llocs on, tan bon punt hi arribes, sents per avançat la immensa nostàlgia que en tindràs un cop els hauràs deixat. Per aquells membres de la Compagnie d’Avril que han tingut la sort de ser acollits a Tarragona per Anima’t, amb ocasió de les primeres representacions de Le soupirail (El tragaluz d’A. Buero Vallejo), traduït i portat a escena per Cécile Barnéoud), jo penso que és aquesta curiosa nostàlgia la que va acompanyar el seu primer son, la nit del 15 al 16 d’octubre.

No parlo pas de sort gratuïtament. No. Quan un torna a casa, i enlloc de souvenirs s’emporta cares honestes i generoses; els ecos d’una lluita somrient, per part d’aquells qui canten i ballen; la pluja que tot just mulla, una miqueta; el tabac i l’alcohol dels altres entremig de les seves rialles i dels seus aplaudiments; la música complexa de les cinc llengües que s’han entrellaçat durant tres dies (el francès, l’espanyol, el català, l’alemany, l’anglès)… Un pot parlar de sort. Sí.


“foto”

No voldria pas ser avorrit, ni ridícul. Vull intentar dir com aquesta estada a Tarragona ha ressonat en mi, simplement i dignament. De manera poc habitual, he escollit escriure paraules íntimes, una mica impúdiques, per agrair a aquest cel que no era el nostre, per dir que dolça i agradable fou l’escena, per explicar la meva felicitat en veure els actors i el públic acomplint cadascú el seu esforç, amb passió, voluntat i sinceritat per besar molt i comprendre’s una mica. Això pot ser idiota, però per un moment vaig tenir la impressió que tots junts cavàvem una barricada tenebrosa, darrera la qual, durant tres dies, hem gaudit del plaer de viure i d’estimar, aquest plaer lluminós i intens que consumeix més ràpidament els camins, al mateix temps que els fa lluir més fort.

He continuat escrivint aquestes paraules perquè crec que és important, això que ha passat. Molt important. Es pot ser poc nombrós (som tan pocs?) i poc conegut (som tan poc coneguts?), però un esdeveniment com l’intercanvi entre Anima’t i la Compagnie d’Avril indica alguna cosa, dóna un violent cop de puny a l’estómac del temps que passa. Hi ha hagut com les rialles que feien tremolar l’herba dins els malsons de Lorca. I jo crec que ell es va posar content, com nosaltres…!

Malhauradament, no puc evitar parlar del context polític incòmode com és el nostre, a França. Avui, per a un actor francès (encara que no sigui professional) actuar és lluitar. El 17 d’octubre, doncs, nosaltres hem lluitat una mica, a la nostra manera. Potser ho sabeu, el nostre govern està intentant inexplicablement d’estrangular-nos; l’estatut d’intermitent que havia de ser el nostre s’està esfondrant; els sistemes d’ajut a l’ocupació s’allunyen dels dominis de l’art i la cultura, etc. Purament i simplement, la cultura està amenaçada, i «l’excepcionalitat» de la qual el nostre país de vanitosos imbècils i dropos es vanaglòria està en perill. Segur, els francesos tenen una boca grossa, neixen amb el puny tancat; i entre ells la major part dels artistes, etc, crec que estan disposats a morir-se per continuar existint i preservar les seves condicions de treball. Però si això és cert, és sens dubte perquè algú viu experiències tan encoratjadores i reconfortants com la que nosaltres hem viscut a Tarragona. Saber que hi pot haver una veritable solidaritat entre els grups culturals i artístics europeus és una injecció d’oxigen: no oblidem mai que, arribat el moment, això pot representar una alternativa a la dependència nacional.

Així doncs, per tot això, gràcies a tots: a la Compagnie d’Avril, a la ciutat de Martigues, à Cécile, als actors, als assistents tècnics, a Anima’t, a la ciutat de Tarragona, a la Sala Trono i als seus tècnics, al públic (especialment a l’Escola Oficial d’Idiomes) i (per a tots aquells que creguin en alguna d’aquestes tres coses més o menys tèrboles) a Déu, al Destí, a l’Home.

Text: Jean-Laurent Xynidis (contact@compagnie-avril.com)
Desembre 2003 Tarragona

Comenta-ho

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Calendari

 

El nostre web

%d bloggers like this: