Un número nou

Deixa un comentari

5 gener 2004 per acanimat

(Número nou pel número de l’any que encetem, número nou de la nova revista, i número nou, que és el plat combinat que ens demanem sempre quan anem a sopar amb els músics)

L’actual format de la nostra revista mensual ens serveix d’excusa perfecta per dur a terme un propòsit que feia temps ens ballava pel cap: el fet de donar una visió global del que va ser l’any que hem deixat enrera. Un any ple de sorpreses, de noves iniciatives, algunes exitoses i alguna que no va acabar de quallar. Un any d’expansió i de consolidació. Un any 2003 que ens ha fet créixer les il·lusions i de vegades els maldecaps, que ens ha engrescat a iniciar aquesta nova publicació, i que ens ha posat en contacte amb altres entitats que tenen a veure amb la cultura contemporà-nia, i que ens fan encarar amb forces renovades el desè any de programació estable de música, teatre, cinema… i qui sap quines disciplines més s’hi afegiran!

L’inici de la temporada, el darrer trimestre del 2002, amb la bona acollida del cinema infantil, ja ens va servir com a preàmbul del que vindria després. Encara avui algunes de les nostres converses rememoren el mes de novembre, quan gairebé cada dia teníem una cita amb la música en directe. Vam ballar amb The Toasters, vam somiar amb Pierre Bastien (al Groove, nou racó incorporat a la nostra programació, no s’hi cabia), vam viatjar amb Piano Magic, vam sopar amb Schwarz, vam suar amb Ojos de Brujo i vam anar de festa amb la Fundación Tony Manero. I amb gran èxit de públic vam acomiadar l’any amb els concerts d’Inadaptats i Kultur Shock (una nit de Nadal inoblidable).

Després de la ressaca nadalenca i estrenant nou any, a mitjans de gener Jet Lag van tornar al Zero. El seu rock a l’americana va omplir la sala. La mateixa nit Lax’n’Busto van descarregar la seva bateria de grans èxits al Golfus. Al Mos, nou escenari a descobrir, Laura Simó i Joan Vinyals enlluernaven els assistents. Realment, els dijous i els divendres se’ns acumulava la feina! Hi havia vespres que hi havia fins a quatre activitats simultànies, comptant només les que organitza Anima’t, i sabent de l’existència d’altres iniciatives, que n’hi ha unes quantes, a la nostra ciutat. Finalment sembla que la diversitat de l’oferta permet triar!
Les sessions de cinema continuaven amb la nostra aposta pel circuit alternatiu amb pel·lícules com Deliciosa Martha, La habitación del hijo o El lado oscuro del corazón 2, amb dues sessions consecutives (!).

Inauguràvem el febrer amb la incorporació del teatre a la programació. La Teatre Sala Trono celebrava una entranyable jornada de portes obertes i Petits Suïcidis, de Carles Cañellas, va ser la primera obra que es va representar. Gairebé totes les representacions a cal Trono s’han prorrogat amb una sessió l’endemà. Un punt per a ells!

Mentrestant, la programació musical seguia el seu ritme. Here are the facts that you requested ens van sorprendre pel seu eclecticisme i posada en escena –amb algun ensurt tècnic inclòs: i és que els americans funcionen amb una altra intensitat de corrent elèctric! The Gift, amb la seva particular visió del pop electrònic, van fer tremolar els ciments de la Sala Zero, espai que vam trepitjar moltes més vegades per veure F.R. Cambuzat et les Enfants Rouges, Standstill i els hiperactius Tokyo Sex Destruction. El Groove anava guanyant adeptes, fet que va quedar provat amb el monòleg rumba de Muchachito, coincidint amb l’explosió del carnaval a la ciutat.

L’espai dels dimarts reservat a la projecció de grans clàssics, en col·laboració amb la Filmoteca de Catalunya, oferia pel·lícules com la mítica Eva al desnudo. Per «sobredosi» i per falta d’oferta programable es va decidir prescindir d’aquestes projeccions del dimarts: tots plegats estàvem estressats! Aquesta temporada les pel·lícules de la Filmoteca es projecten els dijous.

A les portes de la primavera, les diferents tendències musicals tornaven a inundar Tarragona. Elliot Murphy es vestia de gala per actuar al Teatre Metropol, mentre uns quants ens trobàvem al Groove per prendre una canya escoltant i sentint POESIA (amb majúscules). Ivan Díaz introduïa amb un gest amistós i espontani a una de les joves promeses de la literatura catalana, Josep Pedrals. El pop més intimista arribava de la mà de Polar a un Zero ple de gom a gom. La mateixa sala es va omplir un dimecres amb el concerts d’Arlo i Sunday Drivers, i a finals de mes amb el soundsystem de Vinagrator i la frenètica batucada de la Mugre —altre cop a dormir a les tres mil tocades! En canvi, l’afluència de públic va ser mínima en el directe de Dj Capri o a Los Feliz —inexplicable! Val a dir, però, que en aquest últim concert les poques persones assistents van acabar amb el grup dalt de l’escenari corejant els gran èxits de Siniestro Total. Potser és també sa permetre’s alguna concessió a la nostàlgia, de tant en tant.

Arribava l’abril, i el pop tornava a ser protagonista amb l’actuació dels barcelonins No Neo, que compten amb una de les veus femenines més personals de l’actual escena independent. Dies després la banda de la vocalista de Fermín Muguruza, Sorkun, descarregava el seu hardcore en euskera. Juan Crek feia parada al Groove, acabant el recital amb una estrepitosa trencadissa de teclat, i els Gossos presentaven la seva proposta elèctrica dins de la gira del Circuit Català de Sales.

La programació cinematogràfica s’acomiadava amb projeccions molt esperades com Ciudad de Dios i la reestrena del clàssic El Gran Dictador. Vam acabar la temporada abans d’hora, a causa d’unes presumptes obres de millora a les instal·lacions de l’Antiga Audiència, que no s’han dut a terme. Hem hagut d’iniciar les projeccions en les mateixes condicions precàries, però sembla que aquest any la qüestió es resoldrà definitivament.

I així arribavem al final de la temporada. El mes de maig aplegava artistes de renom com Steve Tuner (ex Mudhoney), i els madrilenys Mastretta que van superar totes les expectatives tant en el terreny musical (reinventant-se a si mateixos) com en la venda d’entrades. Vam tenir ocasió de vibrar amb Aina per darrera vegada, que pocs mesos després se separaven. Els concerts de Dusminguet i del col·lectiu Colifata Sound System ens acostaven a l’estiu amb els seus ritmes mestissos. No oblidem la presentació en societat del recopilatori de hip hop Mix _Tape Costa Daurada ni la veu i música hipnòtica de Cultura Probase —no és així, Poi Aragonès?
La pausa de l’estiu la vam aprofitar per anar d’excursió a Marsella, amb un autobús ple de músics tronats del grup vallenc Murmur i de la tarragonina Thorpe Brass. Aquesta era la primera part de l’intercanvi organitzat amb una altra associació cultural similar a la nostra, la Compagnie d’Avril. D’aquest projecte n’hem informat en extenses cròniques, però ara hi ha una novetat a afegir. Del bon enteniment que hi va haver entre les dues bandes locals, n’ha sorgit una interessant col·laboració: els Murmur estan gravant aquests dies el que serà el seu primer disc oficial —ja era hora!— amb la producció del baixista Thorpe Ricard Masjoan.

L’estiu també ens va servir de parèntesi per tornar a l’octubre amb les piles carregades. El reinici de la programació va ser explosiu: dijous, La III Caída, banda de culte tarragonina en una Sala Zero destartalada, després d’unes obres-maniobres que la van afectar durant tot l’estiu i encara avui no estan del tot enllestides; divendres, ens revisitaven The Unfinished Sympathy; dissabte estrenaven disc Love of Lesbian i diumenge la banda americana Songs:Ohia ens regalava un concert de luxe després d’haver compartit amb ells un sopar casolà a base de truita i pa amb tomàquet. Però l’octubre ens reservava més sorpreses, i si no pregunteu als qui van sobreviure a Corcobado o als qui no es van perdre el concert més multitudinari del mes, Nach i Arma Blanca —i és que les nits de hip hop al Golfus sempre solen ser un èxit de públic, jove, fidel, i fins i tot diríem militant. (Un altre punt per als d’XXL Produkziones i, especialment per al Jero.)

Corcobado_Sidonie

També a l’octubre ens va tocar tornar l’hospitalitat als onze membres de la Compagnie d’Avril que van venir a casa nostra per representar Le Soupirail (traducció de l’obra de Buero Vallejo El Tragaluz) a la Sala Trono. Gràcies a la col·laboració de tots els implicats, el repte es va superar (sala plena, en les dues representacions de tarda i nit), i el nivell de satisfacció fa que tothom tingui ganes de repetir.

El nostre repàs acaba amb aquestes darreres línies escrites el penúltim mes de l’any, quan encara tenim gravades a la retina les actuacions de Sin City Six, Sidonie o Audience, i les projeccions de La Grande Bouffe, Dolls i Un Perro Llamado Dolor (aquesta darrera dins del cicle d’Animació que durant tot el mes de novembre ha tingut lloc a l’Aditori de Caixa Tarragona, inaugurant així una nova col·laboració).

Potser és un bon moment per respirar profundament, tocar de peus a terra i plantejar-nos un cop més on som i cap a on anem. Encara hi ha molta feina a fer, i no és qüestió de recrear-se en l’autocomplaença pels objectius més o menys aconseguits. De seguida ens hem de posar a treballar de nou. Per últim volem afegir que l’esforç conjunt continua donant els seus fruits i encara que semblin petits són tan dolços que ens animen a seguir endavant.
I si ara podem escriure això és perquè una nit, després d’haver vist a Pau Riba i Maple vam acabar ballant amb An Der Beat.

Ivan Torres & Elisenda Bru, Gener 2004 Tarragona

Comenta-ho

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Calendari

 

El nostre web

%d bloggers like this: