Crònica del concert de Pau Vallvè del Vladimir Lozano (Col·laborador de MondoSonoro)

Deixa un comentari

17 Novembre 2011 per acanimat

PAU VALLVÉ
13 Novembre 2011. Sala Trono, Tarragona
En doble sessió (80 persones)

Tot i l’edat, i d’estar-hi implicat, Pau Vallvé (Barcelona, 1981) sembla legitimat per carregar-se el que s’ha vingut anomenant amb diferents noms i que descriu la nova escena de la música en català (que tampoc és nova, però sí que difereix d’aquella primera mediàtica escena). No dic que no, però va sorprendre una crítica tant freda per ser qui és, a més d’un músic de talent, respectat i ben tractat, el responsable d’Amniòtic records. I déu voler dir alguna cosa i per tant hi hauríem d’estar atents. A no ser que s’interpreti només com un mig posat a contracorrent de les tendències, les grans discogràfiques i l’opinió musical. S’ha de dir que ell mateix va ser extremadament modest repassant la seva trajectòria. O potser va voler parlar massa, perquè la veritat és que tots els qui vam omplir la Sala Trono vam trobar-nos amb un Pau Vallvé proper i molt comunicatiu, que va explicar sense embuts les seves febleses i la raó de les seves cançons i la seva professió.

També he de dir que hi havia certa cosa estranya en tanta simpatia lligada al pessimisme. El fet, però, és que va aconseguir encaixar el discurs amb el repertori i l’especificitat de la sala petita deixant una sensació d’amabilitat i, sobretot, grans dosis de talent. Tot molt ben mesurat, va ser capaç de no abusar del pedal de loops amb el que gravava la seva guitarra o els ritmes aconseguits amb les seves mans. Va saber trobar-se en la delicadesa, amb les textures de l’immens Nico Roig que l’acompanyava amb la guitarra elèctrica. Tots dos van elevar les cançons de “2010”, que van ser les que van dominar el repertori. “Encara no”, “Amics dels cirerers” o “L’àvia ha fet nevar” van convertir l’espai de silenci en complicitat, inspiració i emoció. Ben marcats els referents, no gaire comuns, de Radiohead o Björk (versions per als dos casos) i aproximacions melòdiques als Beatles post 1965. Tot ben exposat i matisat per la profunditat de Nico Roig en el discurs i la sonoritat, capaç d’igualar la veu de Pau Vallvé. A més, encara hi va haver temps per recuperar alguna cançó d’Estanislau Verdet i U_MÄ.

Vladimir Lozano Pelegri (Col·laborador de MondoSonoro)

Comenta-ho

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Calendari

 

El nostre web

%d bloggers like this: