La il·lusió del moviment d’una vida inexistent (l’engany)

Deixa un comentari

5 febrer 2004 per acanimat

No existeix cap moviment, tot està quiet i restarà immòbil fins que la il·lusió penetri en la retina dels nostres ulls. Com si d’un somni es tractés, tot començarà a ballar. Els nostres ulls han fet ballar criatures de plàstic, ciberimatges i traços de llapis. Ens han fet veure una pluja de paraules, un gos netejant vidres, la creació d’un planeta artificial. Tot ha estat molt estrany: la Frida Kahlo al llit amb Trotsky, a la capçalera un retrat aparentment innocent d’ un observador Stalin. De cop i volta apareix Diego Rivera i assassina Trotsky clavant-li un piolet al cap (que estava imprès al llençol del llit).No us recorda alguna cosa? —quin dolor! Tot això era fals, era un engany, no hi havia res en moviment, no hi havia cap ball enganxat a la pantalla, tot eren imatges immòbils de criatures
sense vida incrustades en l’acetat de cel·lulosa. La successió accelerada d’ aquestes en el projector ens ha confós fins al punt de veure el que no existia: el moviment de la vida.
Hem après que no cal ser un nen per a que ens il·lusionin, que l’engany de l ’animació no és tan sols un engany més per als petits, i que donar vida a les coses inerts no ens crea incertesa. Som nens tramposos i prosaics que em caigut en la diversió de la mentida de la nostra pròpia obra. Podem jugar a ser Déu i caure en la temptació de la creació, regalem vida a la il·lusió i
deixem inconscient allò que ens l’esborra i esclafa, no dibuixem l’esbós d’ un principi amb els pinzells de la mentida, no ens enganyem i no enganyem els primers fotogrames d’una vida, captem el moviment per sentir-nos vius.

Tot ho hem assimilat amb l’Animac-Mòbil, hem rigut i oblidat amb Wallace & Gromit, hem patit i ens hem espantat amb Titan A.E. i hem rebut el missatge surrealista d’Un gos anomenat Dolor (la mascota que Luis Eduardo Aute ha heretat de Frida Kahlo).

El públic de Tarragona ha superat amb molt bona nota aquest intent creatiu d’il·lusions amb la seva generosa assistència. Assegut a les butaques del nou Auditori de la Fundació Caixa Tarragona, ha après que l’animació és una via més per a l’expressió dels sentiments, de les sensacions, per a la transmissió dels pensaments, que és una ramificació més del cinema convencional (el cinema dels vius, dels intèrprets, dels grans decorats), i alhora la base dels seus inicis. Que la capacitat de donar vida a tot allò que el temps manté fixat, empresonat, immòbil i no pot ser considerat com a viu és art. Que l’animació també és un camí per a la transferència de l’ intel·lecte.

Hem d’entendre per tant que l’animació no és un gènere exclusiu dels dibuixos animats ni és una forma d’art reservada als més petits, això és el que se’ns ha demostrat en aquest cicle. Gràcies a tots, la il·lusió tornarà a ballar dins dels nostres caps la propera temporada. Abans, però, tenim una cita amb la programació de cinema infantil i juvenil a l’Antiga Audiència aquest mes de gener.

David Aragonès, Febrer 2004 Tarragona